Ús i/o abús

tinc la certesa certa que en termes de decisió no hi ha res a discutir amb qui l'ha presa. és a dir / ço és / consegüentment o en conseqüència / jo diria que: és l'opció de l'anton que va i com pot se les compon

eps, i ben bé que fa

que tens un munt d'ossos al cap? doncs tragina'l, amig/amiga/enemic/enemiga (¿o és que et pensaves que només servien per mantenir-te dret (dempeus que diria aquell)?) ¡¡¡quin error més errat amb tirada de disbarat!!!

els ossos, com tantes coses, serveixen per fer-ne festa

en castellà per mostra te'n donen un botó

n'eumolp te n'ofereix els traus

i que cascú se'ls cordi com bonament pugui:

BOTÓ PRIMER

BOTÓ SEGON

EL SILENCI DELS MORTS

La terra cobra el delme. No parlem,

però, dels morts i fem-nos lentament

al pensament que alguna cosa d'ells 

és molt a prop.

                                                          Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure'ns. Llur silenci

se'ns fa sensible, de vegades,

intensament, en un record.

No deixis de voltar-te

de les seves imatges. Cada dia

posa'ls flors al costat, per si poguessin

sentir la flaire de les roses.

                                                                 Què sabem de cert

de llur manera d'ésser? Preservem les coses

que van tocar, deixem-les allà on eren,

quietament. I potser un dia

se't manifestaran.

                                                          I si no ho fan, espera
       pacientment, contemplativament,

tota la vida. Viu la teva vida

mesclada amb ells.

                                                    Usa dels morts així.

(i si volíeu cordar i descordar, o trobar més traus i potser algun botó, seguiu la petja.

www. ourvintagebeauty.tumblr.com

Joan Vinyoli, Vent d'aram

a vosaltres us toca decidir. jo ja ho tinc clar)

Betty Boop

Hi ha un cert terrorisme (no sé si catalogat pel codi penal) que practica el periodisme de tertúlia.

El joc és simple: s'aboca sobre la taula qualsevol notícia vagament d'actualitat i ells (und) elles s'hi abraonen per amanir-ho tot amb dolls de profecies apocalíptiques.

Ja sé, ja sé... No són temps per a la lírica: ens queden quatre telenotícies per anar a fer cua al taulell del banc perquè ens diguin que no en veurem ni cinc.

Mentrestant, però, jo m'estimo més la rialla que la llàgrima.

Ni que sigui a glops de gas hilarant.

PS. Un consell, aneu revisant els vostres coneixements sobre l'Edat Mitjana. Els lluços sempre acaben mossegant-se la cua.

Té una certa gràcia, per bé que reconec que això de les gràcies depèn de la perspectiva. 

La meva, en general, té una tirada mortuòria i quan vaig ensopegar aquesta calavera (no sé massa on, si no us ho diria) la vaig afegir a la meva col·lecció, que últimament va poblant-se de la combinació de senyoretes i ossos.

És un combinació com n'hi ha tantes, i al capdavall cadascú les enfila per on li plau, o per on pot -que ara no sabria certificar la literalitat de la dita.

Són temps embolicats, bons per enfundar-se en greus reflexions, engegar-ho tot a rodar o seguir trontollant per aquest món de mones que tenim el dubtós honor i l'enorme paciència de compartir.

Com que sempre he tingut tirada a la conformitat i al panxacontentisme he optat per teixir-me el meu capoll i encarar la metamorfosi amb santa paciència.

Com que la vida en els capolls té una certa semblança amb allò de l'altra vida (si voleu referents literaris us suggereixo el Sum vermis de Verdaguer) i com que les meves expectatives no inclouen Déus ni Altres Vides de cap mena ni pelatge, m'aconformo amb uns ossos repelats que exhibeixen de forma intermitent carnadures de molt bon record.

Embolicat i abstrús, sí. Però d'alguna manera m'he d'entretenir.

Ja em sabreu disculpar.

Que no decaigui

Amb tot el "carinyu" als qui confien (encara) que la cosa té sortida...

¿FINS QUAN?

Pasqua de Resurrecció
pel poble que paga y calla,
de que vinguis algun cop
ja vaig perdent l'esperansa.
Mentres ploguin tots els mals
sobre l'infelís Espanya,
y haguem d'aguantá, pacients,
els torns de goberns que'ns infaman;
mentres frares y capellans,
monjas, fullas, y altras plagas
agabellin sens destorb
los diners y la ensenyansa;
mentre consenti tothom
vils cacichs, regidors lladres,
polítichs desvergonyits
y falsificadors d'actas;
mentres los republicans
se mirin ab desconfiansa,
y no's fassi una unió
lleal, robusta y sensata;
mentres duri tot això,
may serà pel poble Pasqua,
serém robats y escarnits,
y durant mot temps encare
haurém de cantá'l Memento
y haurém de callá l' Hossanna.

...una mica de Versos revolucionaris robats a Jeph de Jespús del seu bonic llibre La barricada.

Eps, que encara no té dos-cents anys... No us esveréssiu pas!

"DE MÉS VERDES EN MADUREN" (saviesa popular)

Una mica de mi

Des de dalt de l’escala el món es veu petit. Ordenem-lo: a l’esquerra el passat, a la dreta el futur; a dalt el somni, a sota l’oblit. La lògica (beneïda mentida) mana que el botó de la creu sigui l’ara, l’instant. Ara que hi penso... el botó és de la creu? O potser són les rodes que tenen botó. Cert, són les rodes.

És un record de menut, després no m’hi he tornat a fixar. Quan mirava les rodes dels carros em semblava que giraven en direcció contrària a la lògica i natural. Potser per això mai no he confiat massa en la lògica. Malgrat això, crec que tothom em veu com una persona racional. Vull dir / volen dir / volem dir: assenyada i reflexiva.

Tinc el cap ben moblat. Sé sumar i restar, multiplicar i dividir. Sé que el tot és més gran que la part. Que la causa precedeix la conseqüència. I un cert gust per cenyir en paraules els diversos desconcerts que m’entrebanquen el dia a dia.

Em sé ferotgement individualista, però passo per col·laboratiu. No m’agrada manar, però m’irrita que no segueixin el meu dictat. Però no ho confessaré mai: que els altres / l’altre / el no jo / l’univers sencer pensin el que vulguin. Hi dono una gran importància però no m’importa gens.

La seducció és un art d’equilibris. O la manipulació. Seduir és manipular? Una fràgil arquitectura de paranys. Per això sento una flaca especial per les aranyes. Que acompanya, naturalment, la inevitable dosi de repugnància.

M’estimo més la simetria axial que la radial. Imagino que així reconec la meva condició de mamífer. La biologia té les seves servituds.

I no voldria oblidar els miralls, la gran incògnita. De la mateixa manera que mai no contemplaré en directe el punt central de la meva esquena, em moriré sense saber què reflecteix el mirall quan no hi sóc davant.

Aquestes i altres coses m’ajuden a viure.

I una mica de lletra. I una mica d’oblit.

Matem-ho amb ARBOR MORTIS

Me l’he guardat pel final perquè és un poema que no me’l sé acabar.

Hi trobo moltes coses que m’interessen, però avui em limitaré a destacar-ne l’arquitectura i el moviment: triangle i espiral.

El triangle me’l suggereix el plantejament: del general al particular. De la reflexió sobre la condició humana, la lent de la càmera cenyeix el camp fins al moll de l’os, la mort personal i intrasferible.

L’espiral me l’indiquen aquestes arrels que estrenyen el cos del poeta i n’extreuen l’ultim alè de vida.

I m’agrada com capgira el tòpic de l’arbre i, ale hop!, de símbol de vida me’n fa encarnació de la mort.

I també em plau que lligui la primavera de l’arbre i la seva florida amb la mort de qui l’alimenta. Bonica paradoxa: la vida de la mort és la mort de la vida.

Bé, així em parla a mi, que si vas a mirar... potser diu altres coses.

(Fet que ni m’inquieta ni em treu el son: al capdavall tots les enfilem per on podem i avui és el Dia Internacional de la Poesia. I que cadascú hi trobi la seva.)

ARBOR MORTIS

"Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia"
Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila,
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i, creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.

1939

Ah, és de Màrius Torres. Per si de cas algú no el situava.

Avui, Brassens